Córrer

L'atleta txec Emil Zápotek (esquerre) després de guanyar 3 medalles d'or als Jocs Olímpics d'Hèlsinki (1952). L'anomenaven "la locomotora txeca"

Amb camades regulars i expressió serena, l'Emil respon amb petits signes als crits del públic aplegat als costats del camí, riu alguna broma dels ocupants dels cotxes seguidors, pica l'ullet als qui encara se sorprenen de la seva aclaparadora superioritat. És la primera vegada que somriu mentre corre, ensenyant les dents, mirant el paisatge. Va de poc que no aprofiti que passa per firmar autògrafs, que no faci comentaris sobre l'amable terra finlandesa, alegre decorat de boscos d'avets i camps d'ordi, de roques grises i bedolls, d'estanys que brillen al sol.

[...]

L'Emil, diran els seus detractors, no es pot dir que hagi guanyat la marató: és com si s'hagués limitat a lliurar-se a una de les seves bones velles sessions d'entrenament. Aquest home contorçat, figura del dolor, ha transformat en passejada la prova del drama, del patiment suprem. Se n'ha rigut: l'exhauriment del soldat que es desploma a la ratlla del deure complert, la suor i les llàgrimes, el baiard i els infermers, l'angoixa i tot el que l'acompanya, tot això, per a ell: romanços.

Jean Echenoz Córrer [Courir, 2008]. Trad. Anna Casassas. Barcelona: Raig verd, 2014, pàg. 83-85.