naturalesa

Alfred de Vigny, tot i ser un dels grans poetes romàntics francesos, considerava la naturalesa una mena de decorat que durava massa estona i massa anys, damunt del qual l'home havia estat posat -com al Gènesi-, de manera passatgera, com un titella.

Jordi Llovet "Naturalesa" Ara, 27.5.2017

vernís

Alfonso Bialetti va inventar la cafetera Moka Express el 1933

Fer les coses perquè toca i fer-les perquè les fa tothom: casar-se, formar una família, divorciar-se o hipotecar-se, li ha semblat sempre immoral, però tal vegada arriba un moment en la vida d’un home que viure sense complicacions és massa simple. Tenir quaranta-dos anys i tanta incertesa ja no reconforta, sent la necessitat de problemes reals que l’aboquin a una base tangible que l’endreci i li acabi de donar la forma que es deu assolir quan ja en tens prou de maridatges de vins, de comiats de solters que ja no són tan joves, de viatges a destins impossibles i de banyar-ho tot amb un vernís d’intel·lectualitat estèril.

Marta Orriols Anatomia de les distàncies curtes. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2016, p. 78

Grec 2017

Un fraret a les Illes Farne (Regne Unit). Foto: Sally Anderson

Presentació del Grec 2017 (25.5.2017)

sorra

Pregària a l'Índia per commemorar el naixement de Buda

Les meves idees i el meu treball, els estimo molt, però, en el fons, pensa que tot aquest món nostre no és sinó una petita eflorescència que ha crescut en un planeta insignificant. I nosaltres ens imaginem que al nostre món hi pot haver quelcom de gran, idees, obres! Tot això no són sinó grans de sorra.

Lev Tolstoi Anna Karènina (1877). Trad. Andreu Nin (1933). Barcelona: Aymà, 1967, pàg. 366.

bagassa, barjaula, meuca

De dia, en la solitud de les ombrívoles boscúries, joves i vells no rumiaven altra cosa. De nit, en el silenci de les cambres, plenes de tenebres, tots els homes es rebolcaven pel jaç, somiant amb aquella dona. Ni un instant, per repòs, se'ls en anava del pensament l'estranya imatge de la bagassa, amb aquells cabells rojos com l'aram, amb aquelles carnasses blanques com mató, amb aquella pell llantiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixes els semblava que ni el sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll i aquells braços, com se colren els de tothom.

Raimon Casellas Els sots feréstecs (1901)

morenes

El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després d’una temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que l’altra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.

Guillem Frontera Els carnissers (1968). Barcelona: Club editor, 2016, pàg. 51

sorpreses

Quadres d'Emil Nolde (1926-2014)

Quantes sorpreses que amagava la mar del Nord, que d'anada llepava la platja a grans llengots, gairebé endormiscada, mentre que de tornada llançava avalots de tinta blauverda contra les estaques. O les granges: a voltes humils i com encantades sota llarguíssimes cortines de pluja, perdudes sota el gris, però després, quan un blau lletós els queia damunt o quan brillaven els prats davant i darrere, es veien esplèndides i cofoies amb les xemeneies fumejants del migdia. 

Siegfried Lenz Lliçó d’alemany [Deutschstunde, 1968]. Trad. Joan Ferrarons. Barcelona: Club editor, 2016, pàg.  390.

migranya

La meva mare sentia un gran amor per mar, i quan el va deixar de sentir, quan ja no el podia sentir, després del que li havia passat, després d’aquell descobriment devastador, va començar a tenir migranyes; recordo com l’atacaven d’improvís, semblava que li tenallessin les temples, petit conill tendre i aterrit entre les dents d’una fagina.

Claudio Magris No és procedent [Non luogo a procedere, 2015]. Trad. Anna Casassas. Barcelona: Edicions de 1984, 2016, pàg. 42.

metròpoli

¿Havia estat mai a Londres?, volia saber el governador militar. No, mai no hi havia estat [...] Les capitals que ens calen, les tenim dins nostre. La meva metròpoli la duc aquí. Aquí tinc tot el que em cal. I encara diria més, amb els quatre anys que em queden no en tindré prou per dir tot el que val la pena dir sobre aquest tros de terra. Pensi en la gent, en la terra, l'aire, el que es troba als aiguamolls de nit, o a la platja, i la bona oïda de la gent d'aquí, quan el cel es tapa, la seva por, les seves visions, els seus pensaments lents... 

Siegfried Lenz Lliçó d’alemany [Deutschstunde, 1968]. Trad. Joan Ferrarons. Barcelona: Club editor, 2016, pàg. 386.