hostal

L'espai educatiu de la Filharmònica de París, concebut per Jean Nouvel

Foto: Patrick Tourneboeuf

Considero a vida uma estalagem onde tenho que me demorar até que chegue a diligência do abismo. Não sei onde ela me levará, porque não sei nada. Poderia considerar esta estalagem uma prisão, porque estou compelido a aguardar nela; poderia considerá-la um lugar de sociáveis, porque aqui me encontro com outros. Não sou, porém, nem impaciente nem comum. Deixo ao que são os que se fecham no quarto, deitados moles na cama onde esperam sem sono; deixo ao que fazem os que conversam nas salas, de onde as  músicas e as vozes chegam cômodas até mim. Sento-me à porta e embebo meus olhos e ouvidos nas cores e nos sons da paisagem, e canto lento, para mim só, vagos cantos que componho enquanto espero. 

Considero la vida un hostal on he de fer estatge fins que arribi la diligència de l'abisme. No sé on em durà, perquè no sé res. Podria considerar aquest hostal una presó, perquè estic compel·lit a esperar-hi; podria considerar-lo un lloc de sociabilitat, perquè m'hi trobo amb altres. No sóc, però, ni impacient ni vulgar. Que siguin com vulguin els qui es tanquen a la cambra, ajaguts indolentment damunt el llit on esperen sense son; que facin allò que vulguin els que conversen a les ales, d'on les músiques i les veus arriben còmodament fins a mi. M'assec a la porta i amaro els meus ulls i les meves orelles dels colors i dels sons del paisatge, i canto lentament, per a mi tan sols, vagues cants que componc mentre espero. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 17