Imatge antiga de la fonda d'Alpens (a la dreta). Extreta del blog Gent d'Alpens de Lluís Suriñach
L'al·lusió al colomí
em fa pensar en l'alimentació d'aquest amic. És el conegut meu que en el curs
de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir
que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el
nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en
arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen
un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment
que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat,
impresentable, desproveït d'existència real.
No puc estar-me de
pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l'inexorable destí dels
quals ha consistit a caure, tard o d'hora, en el seu plat. Aquelles volades tan
gracioses per a acabar sota la forquilla d'aquest home ferotge i gras! Com que
té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja
íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més
gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales,
potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant,
amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l'armilla de
fantasia, el dentat lluminós i puixant...
Josep
Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012.