15 de juliol del 2014

Misògina

Fotografia de Klaus Kampert


M'acusen de ser misògina; és una ximpleria, si no s'afegeix immediatament que també sóc misantropa.

Entrevista de Bernard Pivot a Marguerite Yourcernar (Illa Mount Desert, EUA, 1979).



14 de juliol del 2014

Richard

Exposició retrospectiva sobre Richard Hamilton al Museo Reina Sofía de Madrid. Foto: FBarniol


A principis dels seixanta, Richard Hamilton va enumerar les característiques de l'art pop:

popular (creat per a un públic massiu)
transitori (solució a curt termini)
prescindible (s'oblida fàcilment)
de baix cost
produït de manera massiva
jove (dirigit als joves)
enginyós
sexy
efectista
glamurós
un gran negoci


11 de juliol del 2014

Colomins

Imatge antiga de la fonda d'Alpens (a la dreta). Extreta del blog Gent d'Alpens de Lluís Suriñach


L'al·lusió al colomí em fa pensar en l'alimentació d'aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d'existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l'inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d'hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per a acabar sota la forquilla d'aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l'armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant...


Josep Pla El quadern gris (1966), edició de Narcís Garolera. Barcelona: Destino, 2012.


9 de juliol del 2014

viure & morir

Klaus Kampert (sèrie Water Creatures)


M'estimo més morir viva. 

Delphine de Vigan Res no s'oposa a la nit (Rien ne s'oppose à la nuit, 2011). Trad. Oriol Sánchez i Vaqué. Barcelona: Eds. 62, 2012, pàg. 368.




Visc per no morir
i lluito per viure.

Per no perdre cap
d'aquests moments

que sé irrepetibles.

Montserrat Abelló Més enllà del parlar concís, València: Denes, 2014, pàg. 27.


7 de juliol del 2014

Silenci pitagòric



Roma, 1 de novembre de 1786
  
En el curs d'un viatge hom arreplega tot allò que pot; cada dia ens du alguna cosa nova, i hom s'afanya també a pensar-hi i a considerar-ho. Això d'aquí [Roma], en canvi, és una mena de gran escola, i un dia ens hi diu tant que hom no s'atreveix després ni a contar-ho tan sols. Certament, qui pogués romandre aquí anys sencers faria bé de guardar-hi un silenci pitagòric.

Johann Wolfgang von Goethe Viatge a Itàlia [Italienische Reise, 1813-1817]. Trad. Rafael M. Bofill. Barcelona: Columna, 1996.

5 de juliol del 2014

Soledats (IV)

Foto: James L. Stanfield

El càstig de l'home és no poder estar sol
                                 Blaise Pascal (1623-1662)




3 de juliol del 2014

Sufí

Mesquita de Haji Ali, Mumbai (Índia). Desembre 2013 
(Foto: FBarniol)


Conte sufí
El mestre sufí explicava sempre una paràbola en acabar cada classe, però els alumnes no sempre entenien el seu sentit...
—Mestre —li digué un d’ells una tarda—. Tu ens expliques els contes, però no ens expliques el seu significat.
—Demano perdó per això —es disculpà el mestre—. Permet que com a mostra de compensació et convidi a un préssec.
—Gràcies mestre —respongué afalagat l’alumne.
—Voldria, per complaure’t, pelar jo mateix el préssec. M’ho permets?
—Sí, moltes gràcies —va dir l’alumne.
—T’agradaria que, com que tinc el ganivet a la mà, te’l talli a trossets per tal que sigui més fàcil menjar-te’l?
—M’encantaria... Però no voldria abusar de la teva generositat, mestre...
—No és pas un abús si som jo qui t’ho ofereix. Només vull complaure’t... Permet-me també que el mastegui abans de donar-te’l...
—No, mestre. No m’agradaria mica que fessis això! —es queixà sorprès l’alumne.
El mestre va fer una pausa.
—Si jo us contés el sentit de cada conte, seria com donar-vos per menjar una fruita ja mastegada.



1 de juliol del 2014

Veritat & mentida


Mitjanit del solstici d'estiu al llac Blau d'Islàndia. 
Foto: Agnieszka Rayss.


Jo invento, és a dir, aspiro a inventar la veritat, i per a això no conec millor manera que dir mentides. [...] La veritat també s'inventa: la vida, es miri per on es miri, és sempre una mentida més o menys ben explicada. 

Xuan Bello “El conte del llop” dins Història universal de Paniceiros [Hestoria universal de Paniceiros, 2002]. Trad. Jordi Raventós. Barcelona: Adesiara, 2008, pàg. 14.

30 de juny del 2014

Aures habet...


El llibre gruixut va caure del portaequipatge, amb la caiguda es va obrir i es va quedar per sempre més al costat del camí, descansant de cap per avall sobre un capítol titular Aures habet, et non audiet.

Jean Echenoz 14 [14, 2012], trad. Anna Casassas. Barcelona: Raig verd, 2013, pàg. 11


27 de juny del 2014

Gordura


Fernando Botero Pallasso fumant (Sèrie Gent de Circ, 2008)


Inscripció en una làpida de la plaça del Pi (Barcelona)

En 6 de Abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo iluminose exteriormente esta Iglesia, y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad y para cuyo recuerdo se colocó esta làpida.



25 de juny del 2014

Dones a l'Església

Unes monges netegen l'altar de la Sagrada Família després que fos ungit amb el crisma per Benet XVI (Barcelona, 7 de novembre de 2010)

Una cosa llama la atención: que las mujeres fueran paulatinamente excluidas de la liturgia y que, en contraste con otras culturas precedentes [...], su función se circunscribiera a la corte. Cuando se instauró el Segundo Templo [c. 540 aC], tras el retorno del exilio en Babilonia, esta ley se llevó con rigor y, como consecuencia de ello, apenas se tienen noticias de su intervención en la liturgia. Será ésta una prerrogativa mantenida durante muchísimos siglos, una exclusión que tendrá trascendencia histórica muy directa y que condicionará sobremanera el papel musical de la mujer en Occidente, tan determinada por el lema mulier taceat in ecclesia [les dones han de callar a l'Església].



Ramón Andrés El mundo en el oído. El nacimiento de la música en la cultura. Barcelona: Acantilado, 2008, pàg. 211-212.


23 de juny del 2014

Brevetat

Anton Txékhov (1860-1904)


En general, si d’un llibre –novel·la, narracions, assaig– se’n suprimís un 20% de les pàgines, amb això sol guanyaria un 20% de qualitat. 
Josep M. Castellet (1926-2014)



Shakespeare assevera que la brevetat és l'ànima de l'enginy, i Txékhov que la brevetat és germana del talent. Cal fer-los cas. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 15.



20 de juny del 2014

El cel

Carl Spitzweg Rata de biblioteca (1850). 
Museu Georg Schäfer, Schweinfurt.



Al Mènec

A l'infern hi ha gent que crida, cotxes que passen i màquines que fan renou. El cel és una biblioteca. 

Jo sóc jo i la meva biblioteca.

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 28 i 67.



18 de juny del 2014

Arena

Joaquim Sorolla A la platja de València (1908). Al CaixaForum de Barcelona hi ha l'exposició Sorolla. El color del mar 
(fins al 14 de setembre de 2014)

A Eva M.


En alguns quadres de Sorolla s'ha trobat arena de la platja que s'hi devia aferrar amb el vent mentre els pintava. Escriure del natural, amb terra i fulles entre els versos. 

Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 146.



17 de juny del 2014

Coma

Miquel Iceta (Barcelona, 1960)

Mentre Schumacher es despertava del coma, el PSC hi entrava. El primer va tenir a primers d'any un terrible accident d'esquí, i el segon, mentre el pilot dormia, ha anat a parar a una pista negra de la qual no serà fàcil sortir-ne.

Josep M. Fonalleras "'Schumi' i el PSC" a El Periódico, 17.6.2014, pàg. 8.

16 de juny del 2014

Època activa


Instal·lació del fotògraf francès JR al Panteó de París, on hi ha enterrats ciutadans il·lustres, com ara Napoleó.

Durant l’època en què recorria amb bicicleta tot França, era el meu plaer més gran el d’aturar-me en cementiris campanyols, ajeure’m entre dues tombes i restar així durant hores i hores, fumant. La tinc per l’època més activa de la meva vida. 

Emil Cioran De l’inconvenient d’haver nascut, 1973 (Trad. Josep Murgades)

13 de juny del 2014

El foc i el joc

El poeta francès Jean Cocteau (1889-1963)

–Si la casa es cremés, què salvaria? 
–El foc.
           Jean Cocteau


«¿Què faries —va preguntar un parent devot i tibat a sant Lluís Gonzaga nen, que estava jugant— si sabessis que t’has de morir d’aquí a pocs minuts?». «Continuaria jugant», va respondre el nen.

Claudio Magris Microcosmos [Microcosmi, 1997]. Trad. d'Anna Casassas. Barcelona, Empúries/Anagrama, 1999.



12 de juny del 2014

Abelles i papallones



a la M., que avui fa anys


Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,
abella furiosa de sa mel.
Mercè Rodoreda, París (2 d'octubre de 1948)


[...] Fórem
ensems botó de flor
i tors de papallona
Manuel Forcano Estàtues sense cap, Barcelona: Proa, 2013, pàg. 26

10 de juny del 2014

Televisió


















La televisión es otra dictadura pero en colores. 
Mario Benedetti Andamios Madrid: Punto de lectura, 2008




Les Madame Bovary d'avui en dia estan malaltes de televisió. 
Ponç Pons El rastre blau de les formigues Barcelona: Quaderns Crema, 2014, pàg. 10.



8 de juny del 2014

Tàrtars

Fotograma de El desert dels tàrtars (dir. Valerio Zurlini, 1976) basada en la novel·la homònima de Dino Buzzati.

Al Tractatus de modo convertendi infideles, adreçat al papa Nicolau IV el 1292, Llull expressa sense embuts una idea [...]: l'Església, «si posset Tartaros ad fidem convertere, faciliter omnes Sarraceni destrui possent». [O sigui, «si l'Església pogués convertir els tàrtars, es podrien destruir fàcilment els sarraïns»]. La idea no era nova; els contactes entre els khans mongols i la cristiandat no eren rars des dels anys seixanta d'aquell segle i els tàrtars havien demostrat repetidament la seva voluntat d'aliar-se amb els dirigents cristians. Però el 1292, quan Llull presentava al papa Nicolau la seva proposta, ja havien caigut les darreres possessions cristianes a Palestina: Trípoli el 1289, Acre i Tir el 1291; aquestes pèrdues eren més que previsibles, però van produir un efecte psicològic formidable a Occident. La urgència de la lluita contra els sarraïns era cada cop més evident i l'opció pels tàrtars no era una utopia foraviada. 

Albert Soler Llompart «El Liber super Psalmum Quicumque de Ramon Llull i l'opció pels tàrtars», dins Studia Lulliana, Maioricensis Schola Lullistica, 1992, núm. 86.