Ararat

Escut d'Armènia

Cuando el representante turco en las Naciones Unidas protestó porque Armenia tenía el Ararat en su escudo, el representante armenio replicó: "Turquía tiene la media luna en la bandera y tampoco está en su territorio". La polémica quedó zanjada.

Xavier Moret La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raices de Armenia. Barcelona: Península, 2015, pàg. 76.

El comptable d'Auschwitz

Oskar Gröning, el denominat comptable d'Auschwitz, s'encarregava de confiscar les pertinences dels presoners que arribaven a Auschwitz, classificar-les i enviar els diners a les SS a Berlín. [...]  Va servir al camp d'extermini nazi a partir de 1942 i va reconèixer que des de la seva arribada va saber que es gasejava els jueus. L'acusació, no obstant, se centra en l'estiu de 1944, quan en el marc de l'Operació Hongria van arribar a Auschwitz 425.000 deportats i almenys 300.000 van ser executats a les cambres de gas. 

Font: El Periódico (22.4.2015)

Abans, però —va continuar—, havien de fer un pas endavant tots aquells que encara tinguessin diners, or, joies, o qualsevol objecte de valor, i ho havien de “col·locar” a la taula del Herr Ober, perquè era l’última oportunitat per “desfer-se’n sense ser castigat”. Com de fet va explicar, el comerç o qualsevol mena de compravenda i, conseqüentment, la tinença o la introducció d’objectes de valor estava “terminantment prohibida al Lager”.  

Imre Kertész Sense destí [Sorstalanság, 1975]. Trad. Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, pàg. 93.

Zèfir

Mira la caña que mece el céfiro,

inclinándola hacia nuestras copas.

¿No le basta el rocío que bebió,

y necesita balancear sus penachos

en busca del vino?

                         Abu al Hach Chach ben Utba (Sevilla, segle XIII)

Centenari del genocidi armeni

—Quina mena de poble som, que ho suportem tot en silenci?


Franz Werfel Els quaranta dies del Musa Dagh [Die vierzig Tage des Musa Dagh, 1933]. Trad. Ramon Monton. Barcelona: Edicions de 1984, 2015, pàg. 57.

coses belles

Aquest quadre de Ticià (Flora, 1515) es pren com a model de bellesa del Renaixement.

Galleria Uffizi, Florència.

Qui ha vist coses belles, deia Plató, acaba tenint en el moll de la seva ànima el compàs de la veritat.

Xuan Bello “Invents d’abans” dins Unes quantes coses boniques (Unas poucas cousas guapas, 2009). Trad. Jordi Raventós. Martorell: Adesiara, 2015, pàg. 11.

hostal

L'espai educatiu de la Filharmònica de París, concebut per Jean Nouvel

Foto: Patrick Tourneboeuf

Considero a vida uma estalagem onde tenho que me demorar até que chegue a diligência do abismo. Não sei onde ela me levará, porque não sei nada. Poderia considerar esta estalagem uma prisão, porque estou compelido a aguardar nela; poderia considerá-la um lugar de sociáveis, porque aqui me encontro com outros. Não sou, porém, nem impaciente nem comum. Deixo ao que são os que se fecham no quarto, deitados moles na cama onde esperam sem sono; deixo ao que fazem os que conversam nas salas, de onde as  músicas e as vozes chegam cômodas até mim. Sento-me à porta e embebo meus olhos e ouvidos nas cores e nos sons da paisagem, e canto lento, para mim só, vagos cantos que componho enquanto espero. 

Considero la vida un hostal on he de fer estatge fins que arribi la diligència de l'abisme. No sé on em durà, perquè no sé res. Podria considerar aquest hostal una presó, perquè estic compel·lit a esperar-hi; podria considerar-lo un lloc de sociabilitat, perquè m'hi trobo amb altres. No sóc, però, ni impacient ni vulgar. Que siguin com vulguin els qui es tanquen a la cambra, ajaguts indolentment damunt el llit on esperen sense son; que facin allò que vulguin els que conversen a les ales, d'on les músiques i les veus arriben còmodament fins a mi. M'assec a la porta i amaro els meus ulls i les meves orelles dels colors i dels sons del paisatge, i canto lentament, per a mi tan sols, vagues cants que componc mentre espero. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, pàg. 17  

pulvis eris

Fàbrica de sants d'Olot

És Dimecres de Cendra. La setmana abans hem menjat coca de greixons i hem fet una excursió a la vall de Sant Daniel. Ara toca entrar en aquest recinte lúgubre on tot és de mentida. No és gòtica, però ho vol semblar, les imatges són de guix i els retaules, que volen ser d'or però no ho són, a penes llueixen en una església que és fosca. Tètrica. Ens tenen tots asseguts i el capellà ens diu que som pols i que tornarem a ser-ho. Ens hi acostem i ens fa el senyal de la creu al front amb un polsim de cendra. Després, tota la classe, anem a confessar-nos amb mossèn Martirià, que ens recrimina els pecats amb una arenga a favor de la rectitud moral. Sempre corre, mossèn Martirià, sempre té pressa, fa unes gambades tan excessives com la seva fe i ens diu que totes les dones que surten a les revistes són de mentida, que pel carrer no n'hi ha, no existeixen.

Josep M. Fonalleras La sala d'estar és un camp de futbol. Barcelona: Ara llibres, 2015, pàg. 37-38.

cendres

Més de 7.000 immigrants han estat rescatats al Mediterrani des de divendres. 

Més de 400 han mort després que el seu vaixell bolqués davant les costes de Líbia. 

Foto: Alessandro Buscarini/AFP

Allò que jo vull de veritat, amb tota la intimitat de la meva ànima, és que cessin els núvols àtons que ensabonen cendrosament el cel; allò que jo vull és veure el blau començar a sorgir d'entre els núvols, veritat certa i clara perquè res no és ni vol. 

Fernando Pessoa Llibre del desassossec [Livro do Desassossego, 1913]. Trad: Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, p. 169.

autòpsia

Els protagonistes de la sèrie Six Feet Under (2001-2005)

La seva autobiografia estava tan mancada d'interès com ho hauria estat la seva autòpsia. 

Vladimir Nabokov Lolita (1955). Trad. Josep Daurella. Barcelona: Proa, 2015, pàg. 115.

ortografia

L’ortografia és la porta d’entrada d’una llengua. Si el nou usuari hi troba un pas franc, acollidor, clar, precís, se sentirà convidat a entrar-hi sense por. En canvi, una ortografia que només dominen a la perfecció els guardians de les essències és com una fortalesa inexpugnable, que produeix cansament i frustració en l’usuari en general, en els nous parlants, en els curiosos que s’acosten per veure com és això del català.

Cal fer una ortografia més intuïtiva, en què la pronúncia i la grafia vagin de bracet, i en què gairebé no hi hagi excepcions. Només així, sense renunciar a cap tresor ocult, aconseguirem que el català esdevingui una llengua popular, és a dir, una llengua que s’escrigui amb senzillesa; que l’usuari, davant del paper o de la pantalla, no s’hagi de qüestionar cadascuna de les paraules que vol escriure amb correcció.

Magí Camps Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill. Barcelona: RBA / La Magrana, 2015.

ídol

Vincent van Gogh L'Arlésienne (1888). Metropolitan Museum, Nova York.

El rebedor era adornat amb diversos carillons penjats de la porta, una figureta de fusta, d'ulls blancs, d'aquelles que es venen als mercats mexicans, i l'ídol trivial de la classe mitjana amb pretensions artístiques: una reproducció de L'Arlésienne de Van Gogh. 

Vladimir Nabokov Lolita (1955). Trad. Josep Daurella. Barcelona: Proa, 2015, pàg. 51.