De totes maneres, ni l’obstinació, ni la pregària, ni cap mena d’evasió em podien alliberar d’una cosa: la gana. A casa, naturalment, també n’havia tingut, almenys això em pensava; també havia patit gana a la bòbila, al tren, a Auschwitz i a Buchenwald, però així, tan seguida, amb una durada tan llarga, encara no la coneixia. Em vaig transformar en un forat, en un buit, i totes les provatures, tots els meus esforços s’adreçaven a superar, a complir, a fer callar les demandes contínues d’aquell forat sense fons. No pensava en res més, tot el meu enteniment servia aquesta causa, totes les meves accions s’hi adreçaven, i si no menjava fusta, ferro o còdols, només era perquè no es podien rosegar ni digerir.
Imre Kertész Sense destí [Sorstalanság, 1975]. Trad. Eloi
Castelló. Barcelona, Quaderns Crema, 2003, pàg. 161.
