30 de març del 2012

La meva biblioteca


Winslow Homer (Boston, 1836 – Estat de Maine, 1910)
La nova novel·la, 1877 (Museum of Fine Arts, Springfield, Massachusetts)



 To Domènec S.

Desembalant la meva biblioteca

Estic desembalant la meva biblioteca. Sí, això és el que faig. Els llibres encara no són als prestatges, encara no estan tocats pel lleuger avorriment de l'ordre. No puc passejar amunt i avall de les lleixes passant-los revista davant un públic amistós. No cal que temeu res d'això. Us he de demanar, pel contrari, que m'acompanyeu en el desordre dels cràters que han estat violentament oberts, saturant l'aire amb la pols de la fusta, cobrint el terra amb papers esquinçats, que m'acompanyeu entre les piles de volums que de bell nou veuen la llum després de dos anys de foscor, de manera que estigueu disposats a compartir amb mi un xic de l'emoció —que evidentment no és pas una emoció elegíaca, sinó, més aviat, una emoció d'anticipació— que aquests llibres desperten en el col·leccionista genuí. Doncs bé, aquest és l'home que se us està adreçant, i, examinat més de prop, que descobrireu que està parlant exclusivament de si mateix [...].

Així, en la vida del col·leccionista existeix una tensió dialèctica entre els pols de l'ordre i del desordre. Naturalment, l'existència del col·leccionista també està lligada a moltes altres coses: a una relació molt misteriosa amb la propietat, aspecte sobre el qual caldrà tornar a parlar més endavant; i també a una relació amb els objectes que no posa l'èmfasi en llur valor funcional, utilitari —és a dir, en llur utilitat—, sinó que els estudia i estima com a teatre, com a escena de llur destí. [...] Només cal observar com un col·leccionista manipula els objectes en la seva vitrina de vidre. Mentre els sosté a les mans, sembla veure a través d'ells llur passat llunyà, com si es trobés inspirat. Fins ací pel que respecta al costat màgic del col·leccionista —el que podria anomenar la seva imatge antiga.

Habent sua fata libelli: aquests mots podien haver estat pronunciats com a formulació general sobre els llibres. Per això llibres com La Divina Comèdia, l'Ètica de Spinoza, i L'origen de les espècies tenen llurs destins. El col·leccionista, tanmateix, interpreta aquesta frase llatina de diferent manera. Per a ell no sols cada llibre té el seu destí, sinó també cada exemplar del llibre [...].

Quan us acosteu a les muntanyes de caixes per tal d'extreure'n els llibres i exposar-los a la llum del dia —o, millor dit, de la nit—, quin devessall de records no us abassega! No hi ha res que sigui de tan bon comparar a la fascinació de desembalar com la dificultat d'aturar aquesta activitat. [...]

Ara em trobo davant la darrera caixa a mig buidar i fa estona que han tocat les dotze de la nit. M'ocupen pensaments ben diferents d'aquells sobre els quals suara us parlava —no exactament pensaments, sinó imatges, records. Records de les ciutats on vaig trobar tantes coses: Riga, Nàpols, Munic, Danzig, Moscou, Florència, Basilea, París...

                                                                                           Walter Benjamin (1892-1940)

28 de març del 2012

Gota

Ernest August de Hannover (Hamburg, *1954)
actual marit de la princesa Carolina de Mònaco



Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota

Hic jaet lo que cregué
ésser preservat de gota,
puix l’aigua, sols una gota,
si no ardent, mai la begué.
Gota l’agotà i tragué
d’esta vall de plors i crits.
I, per segles infinits,
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha qui don mos
perquè el guarden els mosquits.

          Rector de Vallfogona (Francesc Vicent Garcia), 1578/79-1623


26 de març del 2012

L'endolament

Bnei Brak, Israel. Jueus ultraortodoxos de la dinastia hassídista Vizhnitz preguen i encenen espelmes al voltant del cos del seu rabí, Moshe Yehoshua Hager, abans del funeral. 
Foto: Menahem Kahana /AFP / Getty Images



És inexplicable la capacitat que té la gent per a aprofitar totes les ocasions d'accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l'efecte que el difunt se n'anà a l'altre món per no presenciar l'espectacle de l'endolament de la seva família.

Josep Pla El quadern gris (1966)


23 de març del 2012

Plagis

Sol Picó interpretarà Llàgrimes d'àngel a les sales del romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya


La cultura medieval, havent triat el llatí —o havent-s'hi vist obligada— com a lingua franca, la Bíblia com a llibre fonamental i la tradició patrística com a únic testimoniatge de la cultura clàssica, opera a base de fer comentaris de comentaris i de fer citacions de fórmules patentades, sense dir, aparentment, res de nou. Doncs no és veritat: la cultura medieval té sentit de la innovació, però fa per manera d'amagar-ho sota les despulles de la repetició (al contrari del que passa amb la cultura moderna, que fa veure que innova fins i tot quan repeteix).

      
Umberto Eco Art i bellesa en l'estètica medieval
Barcelona, 1990 (trad. Josep Daurella)

21 de març del 2012

Devota altiplanera

 Miquel Barceló (Felanitx, *1957) Capella del Santíssim, 
Catedral de Ciutat de Mallorca (2007). Foto: Reuters

No crec que el sol escalfi cap català que servi la virginitat de no haver hagut de suportar mai mostres de prepotència lingüística, amb els abusos que se'n deriven, activades per parlants de les pàtries veïnes. Als restaurants, a les botigues, als bars, als carrers... sempre hi ha l'analfabet impertinent de torn amb ganes de molestar-nos i fregar-nos pels morros el carro daurat i cristià dels tres-cents milions o més, on ell cavalca, anca de verro, i apunta amb l'índex, fent riota, la nostra modesta i encantadora, somereta pagana. No heu observat mai que hi ha molts de conductors que exhalen agressivitat pel sol fet de tenir un volant entre mans? Es veu que els xofers de vehicles lingüístics turbos d'injecció se senten els reis de les carreteres amb dret a passar per damunt el primer cotxet o vianant que troben pel camí. No suporten que netegem les bugies, perquè ens voldrien veure tirats a la vorera i fent fum per tal d'aprofitar les nostres rodes. [...]

Em vénen a la memòria algunes anècdotes interessants. Em contaren per cert i segur un fet succeït fa poc a una parròquia de la ciutat de Mallorca. L'ocasió per a fer santes croades no es desaprofita ni en els llocs sagrats, com si tenguessin ben clar que la Mare de Déu és de la Manxa en lloc d'immaculada. Diuen que en aquella barriada de forta concentració d'immigrants va aterrar com a rector un capellà novell del país que va gosar capgirar el desordre establert de les misses en castellà. De tot d'una no va succeir res de nou: els resos s'enlairaven amb la mateixa eficiència que si hagués dit la missa Isabel la Católica o el Cid Campeador. Però, ai las!, la bonança era preludi de maror i un dia en què l'atrevit clergue donava la comunió se va arrambar fins a l'altar una senyora, que imagín de bust opulent i monyo capçalat amb peineta, per a participar com a convidada a la taula. El sacerdot, continuant els deures del seu ministeri, va dir clar i català: «El cos de Crist!» I en lloc del potencial i bisil·làbic «amén» va rebre aquesta aïrada declaració de procedència geogràfica, acompanyada d'una pujada de color de pòmuls i d'unes orgulloses engronsades de testa: «Soy madrileña» La Sagrada Forma encara no havia iniciat el camí de descens cap als flamejants llavis de la devota altiplanera, com el despert ministre celebrant la informava amb veu tan clara com serena: «Pot combregar tranquil·la, senyora, que no és pecat.» Chapeau!
 

Cosme Aguiló «Breu anecdotari de friccions lingüístiques»
Llengua nacional, núm. 29, hivern de 1999

20 de març del 2012

Nord-Sud



Els quatre punts cardinals són tres: nord i sud.

Vicente Huidobro (1893-1948)





19 de març del 2012

Pep




Felicitats, Josep



El pare putatiu fa referència a Sant Josep, pare putatiu de Jesús; la seva abreviatura (P.P.) va donar origen a Pepe, aplicat a tots els Joseps. 

Ricard Morant i Miquel Peñarroya Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1996 (2a ed.).




16 de març del 2012

Colonitzar

 Cuba. Foto: Ferran Jover

Als nostres polítics els agrada dir que som a Àfrica per civilitzar els salvatges i propagar el missatge de Déu —mentida! Fou l’impuls biològic de la propagació de la raça el que va empènyer les caravel·les portugueses. Som a Àfrica, a Amèrica i a Orient per la mateixa raó que els fongs s’escampen i els conills copulen —perquè en allò més íntim sabem (la nostra sang ho sap) que colonitzar és sobreviure! La fúria que encoratjà Genguis Khan en la seva prodigiosa cavalcada a través de Mongòlia, de Corea i dels Urals, és la mateixa que avui explica la disseminació del bacil de Koch. Tot ésser viu és imperialista. Viure és colonitzar.

José Eduardo Agualusa Nació criolla, Barcelona, 1999


13 de març del 2012

Els inoblidables

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919- Granada, 2012) 
Foto: Quique García


Algun lector em retraurà, potser, que en parlar de la gent del meu exili només faig referència als "bons", als "magnífics", i que, forçosament, alguna mala pècora devia conèixer per aquests mons de Déu.

Doncs, sí, naturalment, he ensopegat amb gent més dolenta que la tinya, però han estat excepció i els he oblidat. Completament.

Aquest llibre parla dels inoblidables; dels altres, no me'n recordo i si es van portar malament amb mi i amb altres refugiats com jo, pitjor per a ells.

Teresa Pàmies Gent del meu exili Barcelona, 1975


12 de març del 2012

Accident aïllat

Jerusalem: un nen vestit de pallasso seu a la sinagoga el dia festiu del Purim 
(Foto: Bernat Armangue / AP)


L'espècie humana és un accident aïllat que es produeix enmig del caos. 

Sebastià Alzamora Crim de sang (premi Sant Jordi, 2011)


9 de març del 2012

Experiència èpica

Fotograma de La doble vida de Verònica (1991)
(Krzysztof Kieślowski, 1941-1996)


És un argument que ja hem repetit a bastament els últims anys; però no ens hem d'estar de subratllar que, pel que sembla, si la literatura no té en els fonaments una experiència forta, èpica, diguem-ne, està més aviat abocada a convertir-se en entreteniment innocu. Per dir-ho a l'inrevés: l'art, i amb ell, en segon lloc, la literatura (perquè el primer lloc és de la música), ha de fer mal, no pot deixar-nos tan amples. I, en justa correspondència genètica, un llibre només sacseja el lector quan l'escriptor ha estat prèviament sacsejat per l'experiència. Sembla de calaix, però avui tothom se'n fum, d'aquesta llei. Per això aquest llibre esplèndid [...] atiarà les esperances que encara hi ha coses que s'han hagut d'escriure i que ara, amb una barreja de goig i sofriment, s'han de llegir.

Jordi Llovet El País, 27.1.2000. Crítica sobre La tomba de les llumenetes. Les algues americanes d'Akiyuki Nosaka, Quaderns Crema, 1999.

6 de març del 2012

Cau del llop

Un noi llegeix The History of London enmig de les runes d'una llibreria londinenca després d'un raid aeri (8 d'octubre de 1940) (AP Photo)

Sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint, i és que durant aquests trenta-cinc anys m'he anat amalgamant amb el món que m'envolta perquè jo quan llegeixo, de fet no llegeixo, sinó que prenc una frase bella en el bec i la xuclo com un caramel, la xarrupo com una copeta de licor, l'assaboreixo fins que, com l'alcohol, es dissol en mi, l'absorbeixo durant tant de temps que acaba no tan sols penetrant-me el cervell i el cor, sinó que circula per les meves venes fins a les arrels dels vasos sanguinis. 

Bohumil Hrabal Una solitud massa sorollosa (1987) Barcelona, 1994 (trad. Monika Zgustová).



5 de març del 2012

Blocs


De petita, la lectora desacomplexada va convertir una llibreta normal i corrent en un diari personal. Com que no la podia tancar amb clau, va grapar-hi a la primera pàgina una nota adreçada als seus pares i germans, en què els demanava que evitessin la temptació de llegir aquelles pàgines. «Us agrairé que respecteu la meva intimitat», hi va escriure. Es va esforçar a fer una lletra de quadern de cal·ligrafia, per garantir que l'entendrien.

El boom dels diaris personals a Internet demostra que, en el fons, tots escrivim per ser llegits. Però això no dóna carta blanca als pares per xafardejar els diaris dels fills, ni a ningú per ficar el nas sense permís en el diari de la parella: és més fàcil explicar les pròpies misèries a un desconegut de l'altra punta del planeta que no pas a les persones que es tenen a prop i que poden ser causa directa d'aquestes misèries.

Eva Piquer «Diaris oberts», Avui 19.9.2002

2 de març del 2012

El petó enverinat


En un epistolari que s'acaba d'editar, Erich Honecker (1912-1994), excap de la República Democràtica Alemanya, acusa Mikhaïl Gorbatxov (*1931) de l'enfonsament del socialisme i el qualifica de "traïdor" i "bandarra".