30 de març del 2012

La meva biblioteca


Winslow Homer (Boston, 1836 – Estat de Maine, 1910)
La nova novel·la, 1877 (Museum of Fine Arts, Springfield, Massachusetts)



 To Domènec S.

Desembalant la meva biblioteca

Estic desembalant la meva biblioteca. Sí, això és el que faig. Els llibres encara no són als prestatges, encara no estan tocats pel lleuger avorriment de l'ordre. No puc passejar amunt i avall de les lleixes passant-los revista davant un públic amistós. No cal que temeu res d'això. Us he de demanar, pel contrari, que m'acompanyeu en el desordre dels cràters que han estat violentament oberts, saturant l'aire amb la pols de la fusta, cobrint el terra amb papers esquinçats, que m'acompanyeu entre les piles de volums que de bell nou veuen la llum després de dos anys de foscor, de manera que estigueu disposats a compartir amb mi un xic de l'emoció —que evidentment no és pas una emoció elegíaca, sinó, més aviat, una emoció d'anticipació— que aquests llibres desperten en el col·leccionista genuí. Doncs bé, aquest és l'home que se us està adreçant, i, examinat més de prop, que descobrireu que està parlant exclusivament de si mateix [...].

Així, en la vida del col·leccionista existeix una tensió dialèctica entre els pols de l'ordre i del desordre. Naturalment, l'existència del col·leccionista també està lligada a moltes altres coses: a una relació molt misteriosa amb la propietat, aspecte sobre el qual caldrà tornar a parlar més endavant; i també a una relació amb els objectes que no posa l'èmfasi en llur valor funcional, utilitari —és a dir, en llur utilitat—, sinó que els estudia i estima com a teatre, com a escena de llur destí. [...] Només cal observar com un col·leccionista manipula els objectes en la seva vitrina de vidre. Mentre els sosté a les mans, sembla veure a través d'ells llur passat llunyà, com si es trobés inspirat. Fins ací pel que respecta al costat màgic del col·leccionista —el que podria anomenar la seva imatge antiga.

Habent sua fata libelli: aquests mots podien haver estat pronunciats com a formulació general sobre els llibres. Per això llibres com La Divina Comèdia, l'Ètica de Spinoza, i L'origen de les espècies tenen llurs destins. El col·leccionista, tanmateix, interpreta aquesta frase llatina de diferent manera. Per a ell no sols cada llibre té el seu destí, sinó també cada exemplar del llibre [...].

Quan us acosteu a les muntanyes de caixes per tal d'extreure'n els llibres i exposar-los a la llum del dia —o, millor dit, de la nit—, quin devessall de records no us abassega! No hi ha res que sigui de tan bon comparar a la fascinació de desembalar com la dificultat d'aturar aquesta activitat. [...]

Ara em trobo davant la darrera caixa a mig buidar i fa estona que han tocat les dotze de la nit. M'ocupen pensaments ben diferents d'aquells sobre els quals suara us parlava —no exactament pensaments, sinó imatges, records. Records de les ciutats on vaig trobar tantes coses: Riga, Nàpols, Munic, Danzig, Moscou, Florència, Basilea, París...

                                                                                           Walter Benjamin (1892-1940)