Miquel Barceló (Felanitx, *1957) Capella del Santíssim,
Catedral de Ciutat de Mallorca (2007). Foto: Reuters
No crec que el
sol escalfi cap català que servi la virginitat de no haver hagut de suportar
mai mostres de prepotència lingüística, amb els abusos que se'n deriven,
activades per parlants de les pàtries veïnes. Als restaurants, a les botigues,
als bars, als carrers... sempre hi ha l'analfabet impertinent de torn amb ganes
de molestar-nos i fregar-nos pels morros el carro daurat i cristià dels
tres-cents milions o més, on ell cavalca, anca de verro, i apunta amb l'índex,
fent riota, la nostra modesta i encantadora, somereta pagana. No heu observat
mai que hi ha molts de conductors que exhalen agressivitat pel sol fet de tenir
un volant entre mans? Es veu que els xofers de vehicles lingüístics turbos
d'injecció se senten els reis de les carreteres amb dret a passar per damunt el
primer cotxet o vianant que troben pel camí. No suporten que netegem les
bugies, perquè ens voldrien veure tirats a la vorera i fent fum per tal
d'aprofitar les nostres rodes. [...]
Em vénen a la
memòria algunes anècdotes interessants. Em contaren per cert i segur un fet
succeït fa poc a una parròquia de la ciutat de Mallorca. L'ocasió per a fer
santes croades no es desaprofita ni en els llocs sagrats, com si tenguessin ben
clar que la Mare de Déu és de la Manxa en lloc d'immaculada. Diuen que en
aquella barriada de forta concentració d'immigrants va aterrar com a rector un
capellà novell del país que va gosar capgirar el desordre establert de les
misses en castellà. De tot d'una no va succeir res de nou: els resos
s'enlairaven amb la mateixa eficiència que si hagués dit la missa Isabel la
Católica o el Cid Campeador. Però, ai las!, la bonança era preludi de maror i
un dia en què l'atrevit clergue donava la comunió se va arrambar fins a l'altar
una senyora, que imagín de bust opulent i monyo capçalat amb peineta, per a participar com a
convidada a la taula. El sacerdot, continuant els deures del seu ministeri, va
dir clar i català: «El cos de Crist!» I en lloc del potencial i bisil·làbic
«amén» va rebre aquesta aïrada declaració de procedència geogràfica,
acompanyada d'una pujada de color de pòmuls i d'unes orgulloses engronsades de
testa: «Soy madrileña» La Sagrada
Forma encara no havia iniciat el camí de descens cap als flamejants llavis de
la devota altiplanera, com el despert ministre celebrant la informava amb veu
tan clara com serena: «Pot combregar tranquil·la, senyora, que no és pecat.» Chapeau!
Cosme Aguiló
«Breu anecdotari de friccions lingüístiques»
Llengua nacional, núm. 29, hivern de 1999
Llengua nacional, núm. 29, hivern de 1999
